El patrimoni desaparegut: edifici de viatgers del baixador de Barcelona-Passeig de Gràcia
Andanes i vies. Francesc Ribera, 1944. Fons del Servei Elèctric de Renfe.
Comparats amb altres tipologies de béns patrimonials (artístics, culturals, arqueològics…), els béns industrials tenen una característica que els diferència, i és que van ser concebuts expressament sota l’empremta de la caducitat: sigui la derivada de la curta vida dels materials, de la pròpia obsolescència tecnològica, de la seva utilitat limitada o… de totes elles. Indubtablement, no tots els objectes industrials poden ser preservats… ni és convenient que ho siguin! Podríem parlar així d’un patrimoni industrial desaparegut, que no va saber transcendir a la seva condició efímera malgrat el singular de la seva essència, d’un patrimoni fantasma, en suma, que pertany ja sense solució al món de l’evocació i el record…
Aspecte de l’edifici de viatgers porc abans del seu enderrocament. Francesc Ribera, 1959. Fons del Servei Elèctric de Renfe.
El desaparegut edifici de viatgers del baixador de Passeig de Gracia compleix a la perfecció amb aquest model. El seu origen es remunta a l’any 1881, quan es resol el conflicte de com havia de produir-se l’enllaç a la capital catalana de les línies de Tarragona a Barcelona amb les de Barcelona a la frontera francesa, enllaços que la companyia TBF (Compañía de los Ferrocarriles de Tarragona a Barcelona y Francia) s’havia proposat dur a terme des del mateix moment de la seva creació, el 1875. Descartada una línia de circumval·lació litoral al voltant de la ciutat, l’enginyer i arquitecte Ildefons Cerdà, una de les personalitats més rellevants del segle XIX, havia projectat un carrer amb 50 m d’amplària que travessés el cor de l’Eixample: el carrer Aragó. L’amplària quedaria finalment reduïda a 30 m, i en contra del projecte original, el pas del ferrocarril no es va realitzar finalment a nivell, sinó en rasa de 6-8 m de profunditat, ocupant el terç central del carrer.
Secció transversal dels plànols del projecte executiu, 1902. Biblioteca del Museu.
L’enllaç entre ambdues línies s’inaugurava finalment l’octubre de 1882 i amb ell desapareixia l’estació de Martorell, capçalera de la línia de Tarragona, que havia estat situada des de 1854 a l’actual Plaça de Catalunya i que va ser finalment enderrocada el 1884. El seu emplaçament, en una zona eminentment comercial, entre el nucli de la ciutat i el poble de Gracia, havia resultat molt beneficiós per als viatgers. Suprimida l’estació, molts usuaris es veien obligats a donar una gran marrada per traslladar-se a l’estació central de la companyia TBF al Passeig de la Duana. Per altra banda, els voltants de l’estació de Sants, estaven encara per urbanitzar i obligaven als viatgers que arribaven a Barcelona a prendre el tramvia per anar al centre. Per totes aquestes causes, Eduard Maristany, enginyer de la companyia del TBF, que més tard arribaria a ser Director General de MZA, havia dissenyat un baixador que seria el primer de tots els projectes que aquesta companyia va construir a la ciutat de Barcelona.
Vestíbul de l’edifici, el 1959. Francesc Ribera, Fons del Servei Elèctric de Renfe.
El projecte definitiu, una còpia del qual custodia el Museu, era presentat el 1902 per l’enginyer cap de Vies i Obres, Rafael Coderech. L’estació es projectava totalment subterrània, amb l’edifici de viatgers sobre la rasa per a no ocupar terrenys públics o particulars que evitessin costos d’expropiacions o lloguers. La façana principal quedava situada en la confluència del Passeig de Gracia, que no arribava a interrompre, amb el carrer Aragó, estenent-se fins al carrer Lauria i travessant Pau Claris, la qual cosa es negociava amb un pas superior.
Andana a la sortida d’un tren a la línia de Molins de Rei. Francesc Ribera, 1940. Fons del Sevei Elèctric de Renfe.
La longitud total era de 36,20 m i 9,45m l’amplària, amb dues seccions diferents: en la primera el sòl de l’edifici se sosté mitjançant un entramat metàl·lic que permet establir les escales de baixada a les andanes, i la segona, més llarga, on es fa servir la volta. Sobre ambdues s’habilitava una sola nau dividida per envans transversals, amb un gran vestíbul, un cafè-restaurant a manera de sala d’espera i algunes dependències d’ús exclusivament ferroviari: despatx del cap d’estació, despatx de bitllets i excusats. Per obtenir la màxima llum possible s’obrien grans vidrieres a les façanes. L’accés es produïa per quatre portes, dues a la façana frontal i altres dues a les laterals.
Andana, el 1944. Francesc Ribera, Fons del Servei Elèctric de Renfe.
L’obra destacava més com a obra d’enginyeria que pel seu vessant arquitectònic. La façana principal, però, era la més treballada, dividida en tres cossos separats per pilastres de cadirat, el centre del qual ocupava un gran finestral. A l’interior, una gran vidriera servia de fons a l’ampli vestíbul. Molts dels elements decoratius projectats serien finalment eliminats per les rigoroses ordenances municipals. Tot i així, el conjunt tenia un aire eclèctic, amb evocacions d’un romànic modernitzat i alguns aspectes de tradició mudèjar, com eren uns petits arcs de ferradura en la llanterna de la coberta, que es disposava enmig dels cossos laterals esglaonats. L’aspecte constructiu més problemàtic va ser el perill de corriment del terreny, amb el consegüent risc per a les cases, tan properes a la rasa, la qual cosa va obligar a construir gruixuts murs per donar-li més estabilitat.
Panoràmica del creuament del Passeig de Gràcia amb el carrer Aragó, una vegada enderrocar l’edifici de viatgers. Francesc Ribera, 1961. Fons del Servei Elèctric de Renfe.
La configuració del baixador va romandre així fins a la dècada dels 60, malgrat les pressions populars perquè es cobrís la rasa i s’eliminés l’edifici. Finalment, el 1961 la rasa es va cobrir i l’edifici va ser demolit, aprofitat els treballs d’electrificació de les línies. El baixador ha arribat fins avui configurat exclusivament amb la part subterrània. L’última reforma s’ha inaugurat el 29 de gener, amb la instal·lació de nous accessos que garanteixen la plena accessibilitat a les andanes.
